MARTINA TRISTANY
NEOREALISME
PRESENTACIÓ
Aquest és un projecte fet amb la Jana Callau, la Núria Soler i el Sergi Bosch.
El neorealisme italià és un moviment cinematogràfic que sorgeix a Itàlia després de la II Guerra mundial. Finals dels anys 40 se li dóna aquest nom.
Va revolucionar ètica i estèticament el cinema italià i del món sencer a l'època, ja que va marcar una revolució i una renovació del sector. Inclús influirà a les altres arts, especialment a la literatura.
Tot i així, és bastant eclèctic: no hi ha una definició única, sinó que té a veure amb l'aparició de determinats directors i cert tipus de pel·lícules. Encara que no dominava tota la producció italiana, era el corrent que predominava.
Context històric
-
1943: Cau el règim feixista de Mussolini.
-
1945: Acaba la Segona Guerra Mundial: comença reconstrucció en tots els aspectes.
-
País en ruïna absoluta social, econòmica i institucional. Pobresa i ferides obertes per la guerra.
-
Coses 'bones': Per la caiguda del feixisme, s’elimina la censura i els directors tenen més llibertat: Naixement del corrent.
Antecedents
Controlat per l’estat: Es produïa un cinema molt patriòtic i poc novedós, amb el es ressaltava el gloriós passat de l'imperi romà o pel·lícules d'actualitat a favor de la causa feixista. Aquestes pel·lícules es feien a Cinecittà des del 1937, estudis de cinema i televisió que feia de escola i de productora. Durant aquells anys es va convertir en uns dels estudis de cinema més avançats d'Europa.
Per això molts directors italians que eren nens i adolescents a l’época es refugiaven a les noves produccions nord-americanes. Federico Fellini va dir: “Para mi generación, nacida en los años 20, el cine era esencialmente americano. Las películas americanas eran más efectivas, más seductoras. Realmente mostraban un paraíso en la tierra, un paraíso en un país que llamaban América."
El cinema americà era totalment aliè als problemes de la població italiana i el cinema patriòtic tampoc reflectia la cruesa de la societat. Va ser el periodista antifeixista Leo Longanesi qui va instar els directors de cinema italians a sortir als carrers de les ciutats i els pobles per filmar la realitat. Quan va caure el règim de Mussolini els directors van agafar molta llibertat, però Cinnettà havia estat bomberdejada així que els directors van haver de fer produccions en primera persona.
Cinecittà (1937)
Característiques generals
-
No exclouen cap element de la realitat social encara que sigui lleig o repugnant.
-
Punt de vista objectiu, molt proper a un documental, molt directe.
-
Refusen tot el que és fantàstic, màgic, al·legòric, simbòlic, abstracte i mític.
-
Actors no professionals que relaten les seves pròpies experiències.
-
Pressupost de producció era molt baix.
-
Buscaven reduir al mínim la fragmentació d’escenes.
Argument
-
Tema social molt proper a la vida diària de la classe treballadora.
-
Objectiu: mostrar i criticar la crua realitat.
-
Mostra amb transparència tot el que mai s’havia mostrat, denúncia social contra la crueltat: l’atur, les condicions de treball i la situació de les dones i els nens.
Apectes tècnics
Es recorreien fonamentalment a escenaris naturals: carrers, cases, espais públics, etc, ja que representa els col·lectius desfavorits.
Com que els cineastes no comptaven amb els recursos econòmics suficients per pagar als actors, comptaven amb la presència d'actors tant professionals com no professionals entre els seus secundaris, i, sovint, fins i tot entre els protagonistes. A Itàlia, a causa de la pobresa de la postguerra, els mitjans els quals utilitzaven eren senzills i sobris.
La figura del cineasta canvia per complet, no només es tracta de fer cinema i mostrar la realitat de la societat, sinó que hi ha una creença que a través del cinema poder canviar les coses.
A més a més, a causa dels últims anys de la guerra, i s'introdueix la imatge i participació de la dona. També, els nens tenien un paper clau, participaven com a observadors de la dificultat del món d'avui que tenen la clau del futur.
Per demostrar que no existia rigidesa, que tot és flexible i canviant prácticament s’eliminaven les regles del guió estricte i es recorria a l'ús de la improvisació, tot i que es respectaven les normes de continuïtat. La il·luminació mai era artificial, sempre natural. Els finals sempre eren infeliços, no existien els finals feliços
El so no era en directe, per la qual cosa es recorria la tècnica del doblatge. Al no comptar amb equips de so, els permetia tenir més mobilitat a l'hora de moure la càmera, i és per això que es començava a veure la gravació de càmera a mà. Pel que fa la producció, no hi ha disseny de producció i l'equip de producció amb el que s'explica és molt semblant als equips de producció dels documentals.
Es renuncia a l'omnisciència de les pel·lícules clàssiques (no ho sabem tot ni se'ns mostra tota la realitat, sinó que només veiem fragments). Encara que són fonamentalment dramàtiques i no comercials, van obtenir el favor de el públic italià de l'època.
Finalment, hem de considerar important la recurrència de plànols en profunditat de camp, que destaquen el context. Els primers plans apunten a marcar determinades respostes emocionals sota circumstàncies clau dins de la narració.
Referents
Els directors principals del neorealisme italià podem dir que són:
Luchino Visconti
El qual va ser un director de cinema, teatre, guionista i escriptor important que va impulsar als productors italians a fer pel·lícules que reflexessin la realitat nacional de la època. Algunes de les seves obres més importants són Obsessió i La terra tremola.
La terra trema (1948)
És la primera part (L'episodi del mar) d'una trilogia sobre Sicília. Explica la història de la lluita d'un pescador ('Ntoni Valastro) i la seva família per alliberar-se de l'explotació dels majoristes pesquers. Adaptació lliure d'una novel·la de Giovanni Verga.
Roberto Rossellini
Va ser un dels directors més importants del neorealisme italià. Va néixer en una família burgesa de Roma i el seu pare va construir el primer cinema de la ciutat. En quant a pel·lícules té Roma, ciutat oberta la qual és considerada una de les millors d’aquesta època.
Roma, citta aperta (1945)
Segona Guerra Mundial. Mentre Roma és ocupada pels nazis, la temible Gestapo intenta detenir l'enginyer Manfredi, un comunista que és el líder del Comitè d'Alliberament Nacional. Però en la batuda Manfredi aconsegueix escapar i demana ajuda a Francesco, un company tipògraf que en pocs dies es casarà amb la seva nòvia Pina, una vídua amb un fill. A més, el rector, Don Pietro, també dóna suport a la causa i intenta ajudar Manfredi i els partidaris de la resistència.
Vittorio di Sica
Vittorio di Sica va ser director i actor de cinema Italià i un dels personatges més importants del neorealisme italià amb una de les millors obres d’aquest moviment i el que alguns crítics d’avui en dia podrien denominar com a el millor film de la història El lladre de bicicletes. També n’ha fet d’altres com Sciuscià i Umberto D.
Ladri di biciclette (1948)
A la Roma de postguerra, Antonio, un treballador a l'atur, aconsegueix una feina senzilla enganxant cartells amb la condició que sigui propietari d'una bicicleta. D'aquesta manera, amb prou feines aconsegueix comprar-ne un, però en el seu primer dia de feina el roben. Així comença tota l'aventura d'Antonio amb el seu fill Bruno per recuperar la bicicleta mentre la seva dona María espera a casa juntament amb el seu altre fill.
Giuseppe de Santis
Giuseppe de Santis, director de de cinema italià i guionista és un gran representador de el neorealisme italià que va seguir a la segona guerra mundial. Té una de les obres representatives d’aquest moviment, Riso Amaro.
Riso Amaro (1949)
Perseguit per la policia, el còmplice d'un lladre s'uneix a un grup de jornalers que es dirigeixen a plantacions d'arròs a la vall del Po. Un cop allà, es retroba amb el seu amant que planeja apoderar-se, amb l'ajuda d'uns amics, de la collita.
Federico Fellini
Federico Fellini, director i guionista de cinema italià va ser considerat un dels més importants del seu país i va guanyar quatre oscars per la millor pel·lícula estrangera.
Dolce vita (1960)
Una de les seves pel·lícules més importants és Dolce vita la qual té un impacte molt durader ja que li dona nom a la figura dels “paparazzis” basat en un dels seus protagonistes el qual s’anomena Paparazzo.
