top of page
MARTINA TRISTANY
ANÀLISI DE FILMS
SORRY WE MISSED YOU
Any: 2019
Duració: 101 min.
Direcció: Ken Loach
-
Biografia del director: Director anglès que destaca pels seus films de caràcter social, que són ficcions però amb caire de documental, fent critica d’injustícies molt presents en la societat actual.
Guió: Paul Laverty
-
Relació amb el director: Porten treballant molts anys junts, perquè segons ha explicat l’home del cinema, s’entenen molt bé, tant en temes com en producció.
Música: George Fenton
Fotografía: Robbie Ryan
Gènere: Drama social, Família
Corrent cinematogràfica o moviment: Cinema d’autor, documental (amb influència del neorealisme italià)
Argument
En Ricky i la seva família estan lluitant contra deutes des de la crisi del 2008. Els arriba l’oportunitat de que el pare entri en una empresa de paqueteria a domicili que suposa “certa” independència, però realment no és així. Els demés problemes de la família suposen que es vagin separant i acabant en la misèria.
Recursos visuals
Plans
Ùs de plans seqüència per mostrar l’acció o la situació de forma més real, com més senzilla i natural. Quan són escenes més fortes hi ha plans molt curts i més detallats per donar dinamisme i agressivitat, per exemple a l’escena de l’entrevista inicial.
Escenografia
És molt simple, ambientada en l’actualitat. Les cases i carrers que apareixen estan molt ben tractats però tampoc contenen gaires elements. Si que cal destacar les imatges de la família, disposades a l’escala de casa seva, que tenen un paper molt important en una escena de la pel·lícula: quan el germà gran decideix pintar-les amb spray de graffiti per revelar-se contra el seu pare.
Vestuari
El vestuari és molt del nostre dia a dia. Tot i que a la vegada està treballat, ja que cada personatge té el seu estil de vestir i així se’ls distingeix de perfecta manera.
El fet de que la mare vesteixi, casi sempre, el seu uniforme de cuidadora, fa que l’assocïs a la idea de submissió (o inclús explotació) de la seva feina.
Banda sonora
És original de George Fenton Modifica. No té un paper molt destacat en l’obra, però si que ambienta i complementa les escenes per donar-li continuïtat i fer-ho més amè.
Llum
La llum és natural en tot el film, amb aire quotidià. Considero, que la casa dels protagonistes és bastant fosca, perquè d’aquesta manera sembla que no estiguin a gust en la casa (una nova al haver de deixar enrere la dels seus somnis).
Moviments de càmera
Gairebé tots els plans són amb càmera en mà, per donar aquesta sensació com de documental amb veracitat.
Actors i actrius
El cast està molt ben fet. Tots els personatges tenen molta quotidianitat al actuar, ja que empatitzes i inclús et pots identificar amb ells, ja que l’estructura de família que tenen és molt comuna en les nostres vides personals (no en totes).
Destacar també, que no són actors i actrius molt famosos, si més no jo no els coneixia.
CÀSTING
Kris Hitchen: Ricky Turner
Debbie Honeywood: Abbie Turner
Katie Proctor: Liza Jane Turner
Rhys Stone: Seb Turner
Continuïtat
La trama és totalment cronològica. Comença amb l’entrevista de feina de repartidor i acaba mesos més tard.
El final és incert, el recurs d’acabar amb una fosa a negre fa que et provoqui certa incertesa i que et plantegis tu mateix com acabarà.
Recursos estilístics
Hi ha elipsis temporals, òbviament de moments innecessaris, en aquests dies on succeix, ja no que aporten res a la història.
To del llenguatge
El llenguatge és com el nostre informal i familiar. Òbviament depèn del context canvia, no parla igual el germà gran amb els seus amics que amb la seva mare o la seva germana i encara és diferent amb el seu pare.
Color
El color en aquesta pel·lícula és senzill i simplista. Hi ha molts tons càlids.
Personatge destacat: La germana petita
La nena de la casa és un personatge fundamental a l’argument, és la filla i la germana de la família però va més enllà.
Encara que no ho sembli, ella és la clau d’unió de tots els membres, ja que està suportant els problemes de tothom sense que se’n adonin. És molt madura per la seva edat, s’ha hagut d’afrontar a aquesta situació de crisi ella sola i no ha tingut la infància agradable que deuria. Quan trenca a plorar al confessar que ha estat ella qui ha robat les claus, es mostra tot això, l’ùnic que vol és que tot torni a ser com abans.
Trobo que és un personatge que passa desapercebut ja que sembla a primera vista que no aporta res, però és la seva relació amb la resta la que fa que tot avanci. Per això ha estat el meu preferit.
Escena destacada: Repartiment pare i filla
M’ha agradat molt l’escena on en Ricky i la filla s’encarreguen de repartir junts tots els paquets d’un dia. Mostra sobretot la complicitat dels personatges i tot el que he dit anteriorment del personatge de la nena.
Tot i que sigui un moment molt maco que comparteixen, no deixa de ser un escenari que és molt precari. Realment aquestes històries haurien de passar en temps lliure, però estan convertint l’ùnic moment, que és de feina, en quelcom especial, perquè no els hi queda una altra. El mateix passa amb l’escena que fan una festa a la furgoneta mentre acompanyen a la mare a treballar, converteixen moments quotidians en especials.
En quant a tècnica, l’escena intercala plans curts i simples, des de molts anglès o amb càmera en mà, quan van a entregar un paquet amb plans més detall quan estan parlant entre els personatges. L’ambient que creen els plans curts i amb càmera en mà dóna la velocitat que han de tenir per fer els encàrrecs, en contraposició als plans llargs i estables de quan estan mantenint una conversa que és quelcom més profund (per exemple: quan acaben la jornada i es troben observant el paisatge).
SPENCER
Any: 2021
Duració: 116 min.
Direcció: Pablo Larraín: Cineasta (director, productor i guionista) d'origen xilè que destaca pels seus films biogràfics o de caràcter social.
Guió: Steven Knight
Música: Jonny Greenwood
Fotografía: Claire Mathon
Gènere: Drama, Biogràfic dels anys 90
Corrent cinematogràfica: Cinema d’autor.
Argument
Biopic de Lady Di que explica la història d'un cap de setmana crucial a principis dels anys 90, en una de les últimes vacances de Nadal a la Casa de Windsor a la seva finca de Sandringham a Norfolk, Anglaterra. Quan la princesa Diana va decidir que el seu matrimoni amb el príncep Carles no estava funcionant, i que necessitava desviar-se d'un camí que l'havia posat a primera fila per algun dia ser reina.
Recursos visuals
Plans
Ùs de plans seqüència per mostrar l’acció o la situació de forma més real, com més senzilla. També hi ha molts plans detall de la protagonista perquè destaqui la seva emoció per sobre de la resta. S’intercalen amb plans generals, inclús grans plans generals, que ensenyen els paisatges (espectaculars) i contextualitzen l’argument.
Escenografia
Dels alts aristòcrates dels anys 90, està perfectament cuidada i situa perfectament la història. a part també mostren el contrast de com es sent al palau (tancada, resclosa) i de com es sent als camps on jugava de petita (lliure).
Moviments de càmera
En els plans seqüència hi ha molt traveling (normalment en càmera en mà) per així mostrar tots els detalls de l’acció i integrar a l’espectador, sobretot en els moment que corre o condueix.
Actors i actrius
El cast està molt ben fet. Tots els personatges es comporten com els de la família reial britànica, entens com era la situació i empatitzes amb ells. Sobretot amb la Diana (Kristen Stewart) ja que el relat és si més no introspectiu i fa molt bé el seu paper.
Vestuari
El vestuari, així com la resta, està perfectament realitzat i et col·loca molt en el context. Imita la roba que portava la princesa en la vida real.
També té un paper important a l’obra, ja que la relació amb la seva criada es basa en aquest, la protagonista al no portar la roba que li pertoca reivindica el seu estat d’ànim i mostra la seva personalitat pròpia.
CÀSTING
Kristen Stewart: Lady Diana
Timothy Spall: Major Alistair Gregory
Jack Farthing: Prince Charles
Sean Harris: Darren
Stella Gonet: The Queen
Richard Sammel: Prince Philip
Elizabeth Berrington: Princess Anne
Amy Manson: Anne Boleyn
Sally Hawkins: Maggie
Continuïtat
La trama és totalment cronològica, tot i que intercala tot tipus de plans no es perd la continuïtat d'aquesta. Encara que, cal destacar que conté throwbacks als records de la infantesa de la Lady Di.
Recursos estilístics
Hi ha elipsis temporals, òbviament de moments innecessaris, en aquests dies on succeix, ja no que aporten res a la història.
To del llenguatge
El llenguatge és molt formal i cortés, l’utilitzat en una família aristòcrata. Veiem un to més familiar, quan la protagonista parla amb els seus fills en les escenes que tenen més íntimes.
Banda sonora
És original de Jonny Greenwood, guitarrista del grup Radiohead.
Alterna l'estil barroc amb el rock clàssic per demostrar la personalitat caòtica i colorista de la princesa.
Llum
Mai apareix la llum directa del sol, inclús els exteriors són amb boira. L'únic moment on la llum és més intensa és al final quan la Diana s’allibera i s’escapa amb els fills. Els interiors són bastant foscors i grocs per donar aquesta sensació de claustrofobia que té la protagonista.
Color
El color en aquesta pel·lícula és un aspecte molt treballat ja que simbolitzen els sentiments de la princesa. Tots són molt càlids i pastels, no hi ha saturació.
Personatge destacat: La princesa Diana
És la princesa britànica, és a dir, és filla de la reina d’Anglaterra. Però enyora la seva família per part de pare, aquella que no és de sang blava i on ella es trobava més a gust. Per això el nom del film, Spencer és el seu cognom parental.
La trama és bàsicament un viatge introspectiu a ella, com es sent en la seva vida (de privilegis) i els fets que ho provoquen.
Tot i que aparentment es trobi en una situació de privilegis, no està bé mentalment, pateix un trastorn de l’alimentació (bulímia) fet que s’intensifica en les dates nadalenques, on la tradició l’obliga a guanyar pes.
No té bona relació amb ningú de la família (només amb els seus fills), ni amb els seu marit, que s’interpreta que acaba deixant al final de l’argument.
Escena destacada: Nit de jocs en família
M’ha agradat molt l’escena on Lady Di desperta als seus fills la nit abans de nadal i comencen a jugar.
La trobo molt ìntima i molt real, s’entén perfectament la relació entre aquests personatges, l’amor i la confiança que es tenen uns als altres.
També ens endinsa en alguns aspectes que són interrogants fins al moment. Perquè tot i que es poden interpretar prèviament els sentiments de la protagonista, és responent al seu fill gran quan els explica en paraules i s’allibera en certa forma.
En quant a tècnica, l’escena intercal·la plans curts des de diferents punts de vista per intensificar la dinàmica del joc. L’ambient que creen els colors i la llum és com familiar, sempre dins d’aquesta angoixa general de la princesa.
bottom of page